Lindy Hop: El regal de Frankie Manning

Frankie Manning ens va deixar un llegat artístic excepcional en el món de la dansa i la coreografia en ser un dels creadors del Lindy Hop. En la seva biografia escrita conjuntament amb la ballarina i escriptora Cynthia R. Millman, Manning ens explica com va nèixer aquesta disciplina de ball de la música Swing, com va crèixer i evolucionar però també com va passar de moda per finalment renèixer als anys 80. Avui en Barcelona és una de les capitals del món d’aquesta disciplina de ball, que compta amb desenes de milers de practicants a tot el món. De retruc, el llibre ens mostra una visió excepcional del barri de Harlem de principis del s. XX, com només la podria explicar un integrant d’una comunitat tant modesta, apasionada i vibrant com és la de la gent d’aquest conegut barri de Nova York. Continueu llegint per acompanyar-me en un viatge apassionant que passa pel ball, el jazz, Nova York i la força de la vida.

http://dani.calidos.com/wp-content/uploads/2016/02/savoy-harlem.png

Frankie Manning ens va deixar un llegat artístic excepcional en el món de la dansa i la coreografia en ser un dels creadors del Lindy Hop. En la seva biografia escrita conjuntament amb la ballarina i escriptora Cynthia R. Millman, Manning ens explica com va nèixer aquesta disciplina de ball de la música Swing, com va crèixer i evolucionar però també com va passar de moda per finalment renèixer als anys 80. Avui en Barcelona és una de les capitals del món d’aquesta disciplina de ball, que compta amb desenes de milers de practicants a tot el món. De retruc, el llibre ens mostra una visió excepcional del barri de Harlem de principis del s. XX, com només la podria explicar un integrant d’una comunitat tant modesta, apasionada i vibrant com és la de la gent d’aquest conegut barri de Nova York. Continueu llegint per acompanyar-me en un viatge apassionant que passa pel ball, el jazz, Nova York i la força de la vida.

Frankie Manning va nèixer un 26 de maig de 1914 a Jacksonville, Florida. El barri de Campbell Hill on Manning va viure els tres primers anys de la seva vida era modest i l’habitava exclusivament gent de raça negra. Els pares de Frankie es van separar i la seva mare Lucille Manning ben aviat va decidir emportar-se el seu fill a viure plegats a Nova York. La gran ciutat era plena de soldats tornats de la primera gran guerra i contrastava amb els aires de campestres del nord de Florida. Es van instal·lar en un apartament del 109 138th Street, al barri de Harlem. Durant aquells anys Manning va aprendre de primera mà el dia a dia de la discriminació racial que imperava als Estats Units a principis del segle passat. Una experiència que malauradament continuaria en les dècades posteriors.

Lucille era aficionada a ballar, sobretot en les festes que s’organitzaven en cases privades, sovint per pagar el lloguer, pagant entrada i 10 centaus per una mica de bathtub gin (licor fet a casa). Es ballava de tot, amb estils musicals de moda d’aquell temps com el ragtime, el Charleston, etc.

Una mica de música ragtime: “Showtime”, de Thomas Smith

Lucille sovint duia Manning a aquestes festes, resulta fàcil d’imaginar al petit Frankie entusiasmat de la música i ballant deshinibidament com només ho poden fer els nens. Frankie recorda com als 12 anys ja va anar a una festa social al saló Renaissance amb la seva mare, que allí mateix li va dir: “Frankie, mai seràs un ballarí. Estàs massa rígid.”.

Un Frankie preadolescent es va convertir en un regular de la sala de ball de Harlem anomenada Alhambra, (encara oberta), on feien sessions per a joves els diumenges a la tarda.

Alhambra Ballroom
Sala de ball Alhambra, al cor de Harlem

A l’Alhambra és on Manning va veure i ballar el Lindy Hop per primera vegada. Un estil de ball que incorporant influències del Charleston, el collegiate i el breakaway, acababa creant un estil propi de Harlem, informal, animat i amb molt “swing” en parella. El leader, normalment de gènere masculí, és qui condueix el ball, mentres que la follower, habitualment de gènere femení, segueix les indicacions del leader, però sense descuidar la seva creativitat.

Eren temps de canvis, i el mateix 1927 Charles Lindbergh o Luck Lindy, com també se’l coneixeia, acabava de creuar tot sol l’oceà Atlàntic amb l’avioneta Spirit of St. Louis, els diaris havien titulat la gesta de Lindbergh amb “Lindy Hops the Atlantic” (Lindy Salta l’Atlàntic).  Un ballador de l’Alhambra, “Shorty” George Snowden, durant una marató de ball al Manhattan Casino parlava amb un periodista que li va preguntar que era lo que estava ballant, Shorty li va contestar: “Estic ballant el Lindy Hop”. Quedava batejat el fenòmen.

Aviat Manning i la resta de ballarins farien el salt a la sala Savoy, també de Harlem, on el Lindy Hop es va anar consolidant.

Savoy, featuring a gig by Erskine Hawkins and Terry Gibbs
Entrada al Savoy Ballroom, tocaven Erskine Hawkins and Terry Gibbs Orchestra

Erskine Hawkins & His Orchestra interpretant ‘Tuxedo Junction’, que Glenn Miller va portar a un següent nivell

Un eixalabrat Manning de només 18 anys tenia el seu primer fill amb la seva nòvia Dorothy Young, el Novembre del 1932. Frankie va deixar el petit Chazz Young a mans de la seva mare, amb qui no va fructificar la relació. Malgrat la seva falta d’implicació, Chazz i Frankie s’acabarien fent grans amics i el ballarí acabaria exercint les seves responsabilitats com a pare.

La competició Harvest Moon Ball es va celebrar per primera vegada l’Agost de 1935 al Madison Square Garden, amb les categories de foxtrot, vals, tango, rumba i Lindy Hop. Frankie, la seva parella de ball Maggie McMillan i uns quants companys de ball del Savoy van participar en aquella edició i naturalment van guanyar les tres primeres posicions, per davant de la resta d’equips de les altres sales de ball de la ciutat. Manning i Maggie van quedar segons, per darrera de Leon James i Edith Matthews. Edith, una de les primeres grans balladores de Lindy, va ser la inventora del ‘twist’, un moviment estilístic fantàstic de les followers en el pas bàsic del swingout.

Dax Hock i Pamela Gaižutytė, a les finals ESDC All Star Lindy Hop Jack & Jill 2013. La Pam executa uns twists totalment hipnòtics cada vegada que pot =)

Frankie Manning va ser el pioner dels air steps, els passos aeris de Lindy Hop. Conjuntament amb Frieda Washington van practicar durant dues setmanes en el 230 West 140th St, el petit apartament de Manning en aquell moent. Frieda es va fer un fart de caure sobre el matalàs que Frankie havia preparat per practicar, però en poc menys de quinze dies havien perfectionat el Over the back.

Exemples d’execució del pas aeri Over the back

A mitjans dels anys 30, la popularitat del Lindy Hop va crèixer encara més. Manning i una bona colla de balladors van passar a ser ballarins professionals, formant la companyia professional Whitey’s Lindy Hoppers, nom inspirat pel sobrenom de Herbert “Whitey” White, el seu creador i manager. En la llegendària sala Apollo de Harlem, Frankie i els seus companys van actuar amb orquestres tant llegendàries com la de Chick Webb (amb la Reina del Jazz, Ella Fitzgerald!), Cab Calloway, Erskine Hawkins i fins i tot el gran Count Basie.

Amb tanta popularitat, era inevitable que el fenòmen arribés al gran catalitzador de Hollywood. Tant els Whitey’s com altres bandes destacades de Hoppers van aparèixer en diverses pel·licules de l’epoca, tals com Everybody Sing,  Hellzapoppin’, i la celebrada A Day At The Races, dels Germans Marx.

Escena de Lindy Hop a Hellzapoppin’, on es veuen diversos aeris espectaculars, entre ells el Over the Back

Malgrat els èxits, no tot eren flors i violes. Manning recorda una anècdota en un hotel de Boston on treballaven amb Count Basie, la seva banda i la gran Billie Holiday. Després de ballar a l’escenari, els ballarins es van anar canviar i van tornar ràpidament per no perdre’s l’actuació de la gran cantant. Els van fer fora perque eren negres. Count Basie i la Billie van intercedir i la cantant va amenaçar a la direcció de l’hotel que no hi cantaria més si no els deixaven assistir. A la següent actuació els ballarins tenien una taula preparada expressament. Frankie sempre recordaria a la polèmica diva del jazz, assetjada per problemes de drogues i judicials, com a una persona dolça i amb un gran cor. Després de la mort de la cantant, se li van conçedir quatre premis Grammy pòstums.

Apart d’estrelles del Jazz, Frankie Manning també va conèixer celebritats com Clark Gable, Spencer Tracy, Fred Astaire o Judy Garland (la Dorothy de Wizard of Oz i mare de Lizza Minnelli).

La popularitat del Lindy va arribar a Broadway, on es van fer funcions tals com Swingin’ the Dream, on Frankie actuava conjuntament amb estrelles de la talla de Benny Goodman o el mestre de mestres Louis Armstrong.

Mentres la Segona Guerra Mundial devastava Europa, al nou continent l’èxit va portar de gira a sudamèrica a Manning i el seu nou grup, els Congaroo Dancers. Quan els Lindy Hoppers estaven a Rio de Janeiro l’armada imperial japonesa atacava Pearl Harbor. Els Estats Units entraven de ple en la segona gran guerra. Va ser molt llarg i complicat per Frankie i els seus arribar sans i estalvis cap a Nova York. Al cap de gairebé un any de gira i viatge, Manning s’havia gastat tota la recaudació, inclosa la comissió que Whitey havia de cobrar per la gira. Després d’una forta discussió, el mànager i el coreògraf van partir peres per sempre. Va passar poc temps fins que Lucille Manning va rebre les cartes de notificació de l’ingrés obligatori de Frankie Manning a l’exèrcit dels Estats Units. Per tot el país, centenars de milers d’homes s’unien obligatòriament a la gran guerra i els hoppers no en van ser una excepció. Era el principi de la fi de l’era daurada del Lindy Hop.

El juny del 1994 Manning va embarcar en el vaixell de transport de tropes Lurline, rumb a l’invasió de Nova Guinea. Durant la guerra, l’antic ballarí i coreògraf va experimentar de tot: combat actiu amb les tropes japoneses, racisme descarat envers els soldats negres, censura epistolar de l’exèrcit però també anècdotes com les visites d’artistes famosos per pujar la moral de les tropes. En una ocasió Frankie va ballar amb Betty Grable, la cantant, model pin-up, ballarina i llegendària actriu de les “cames del milió de dòlars”.

Betty Grable i les seves famoses cames
La Betty Grable i les seves famoses cames

De tornada de la guerra, les coses ja no van tornar a ser el mateix per Manning i ni la resta de hoppers. Al Savoy no hi havia el mateix ambient i els gustos musicals estaven canviant cap a altres ritmes com el bebop. Sense desanimar-se, el coreògraf va fundar el seu propi grup, els Four Congaroos i va coregrafiar i actuar em èxits en diverses sales dels Estats Units i Canadà. Les iniciatives anaven força bé donades les circumstàncies, realitzant gires amb caps de cartell tals com Nat King Cole i Sarah Vaughan, cantant llegendària i guanyadora de dos premis Grammy.

Malgrat els èxits, es veia que les coses havien canviat molt i que canviarien encara més. Whitey va morir el setembre del 1950, un cop molt dur pels Congaroos. La mort del mànager estimat per tots els hoppers del Savoy va marcar el final d’una era. Durant el següents 4 anys la feina per Manning i els seus va anar minvant fins a quedar en res.

Frankie es va casar el juny del 1954 amb Gloria, la seva parella desde feia sis anys, qui li va dir que es busqués una feina, temporal, per un any o així, per poder pagar les despeses i cuidar la filla que acabaven de tenir, la Marion. Així és com el genial ballarí va entrar a treballar a l’oficina de correus de Lexington Avenue amb el 45th st de Nova York. Tot i que va provar alguna altra feina més, hi va acabar treballant durant els següents 30 anys. Víctima dels nous temps, el Savoy va tancar finalment el 1958.

Plànol del Savoy de la New York Public Library
Plànol del Savoy trobat a la New York Public Library

El 1975 la mare de Frankie va morir víctima d’una malaltia a l’edat de 76 anys. Un any més tard Manning ho deixava amb Gloria i anava a compartir pis amb el seu fill Chazz, que s’acabava de divorciar (Manning es  divorciar oficialment de Gloria el 1989). Les dècades havien passat volant mentres Frankie, tot classificant paquets a l’oficina postal, recordava els seus temps com a ballarí professional.

Malgrat que l’estrella del Lindy Hop s’havia apagat, durant els anys 80 hi havia un petit resorgiment, ajudat per col·laboracions puntuals dels antics hoppers que encara eren vius. Un revival que va rellançar la New York Swing Dance Society, que desde el 1985 organitzava balls al local Cat Club aprop d’Union Square, o en petits locals del conegut barri TriBeCa de Manhattan.

Un punt d’inflexió es va produïr quan un vespre, Manning va rebre una trucada d’una noia desconeguda preguntant si hi havia el “ballarí Frankie Manning”. “No, sóc el Frankie Manning que treballa a correus”, va respondre ell. “Sí, però vosté havia ballat abans, no?” li insistia la jove. “Sí, però ja no ballo”. Havia passat gairebé mitja vida.

El trucava l’Erin Stevens,  qui juntament amb Steven Mitchell eren professors de ball a Cailfòrnia i uns nous entusiastes del Lindy Hop. Coneixien el seu nom a través de la NY Swing Dance Society i l’havien buscat a la guia telefònica. Volien anar a Nova York i que els fes de professor per un parell de setmanes. En Frankie li va di que no, però ella era molt insistent i van quedar en que només havia de veure’ls ballar i després ja es veuria. Frankie va quedar-ne impressionat i va acceptar ensenyar-los a perfeccionar la seva tècnica. Començava una nova era pel Lindy Hop.

El 1987 Frankie va viatjar a Stockholm per perfeccionar la tècnica dels The Rhythm Hot Shots, un grup suec de dansa que havia après a ballar Lindy veient incontables vegades a càmera lenta les seqüències de ball de Hellzapoppin’ i A Day At The Races. Amb els Rythm Hot Shots van visitar plegats Herräng, un petit poble suec on la Swedish Dance Society havia organitzat festivals de ball desde 1982 (el festival de Swing de Herräng Dance Camp mobilitza avui en dia més de 3500 ballarins de tot el món).

Amb la renascuda popularitat del Lindy Hop, la carrera de Frankie va renèixer com a ballarí, professor i coreògraf. Un equip format per Manning, Cholly Atkins, Henry LeTang, i Fayard Nicholas, va guanyar un Tony Award a la millor coreografia en el musical de  Black and Blue, un show estrenat el gener de 1989 al Minskoff Theatre de Broadway. Amb aquest premi sota el braç, el renovat Frankie va treballar com a coreògraf de Malcolm X (1991) de Spike Lee, on fins i tot fa de ballarí en l’escena de ball de la película fent parella amb Norma Miller. Per l’escena, Frankie va fer de professor a les parelles d’actors Denzel Washington i Theresa Randle, juntament amb Spike Lee i Cynthia Thomas. Denzel Washington es va encaparrar en fer un pas aeri (el snatch) després de veure’l les antigues pel·lícules on havien ballat els Whitey’s Lindy Hoppers.

L’escena de ball de Malcolm X amb Denzel Washingon i Theresa Randle

Els anys noranta van portar una explosió de popularitat del Swing (tant el Lindy Hop com la resta d’estils de ball swing com el shag, West Coast, Hollywood, etc.), Frankie va continuar treballant com a coreògraf, consultor musical i professor arreu del món. Ell mateix i també ballarins de la nova era van participar en diversos musicals, programes de televisió, anuncis i pel·licules de tota mena.

En la recta final de la seva carrera, Frankie Manning rebia els premis que se li havien negat en la joventut, tals com presència al City Lore People’s Hall of Fame del Museum of The City of New York, el New York City Arts in Education Roundtable AwardNEA Coreographers FellowshipNEA National Heritage Fellowship, el Yehoodi Legacy Award i el 2005 entrava al Hall of Fame del National Museum of Dance de Nova York.

Als últims anys de la seva vida, Frankie mirava enrera amb alegria. Els seus amics, alumnes i admiradors li organitzaven festes d’aniversari de tota mena (amb balls de Lindy Hop!) i era feliç amb la seva nòvia, Judy Pritchett. Amb les seves propies paraules: “He viscut una vida fantàstica, i crec que ho dec als Lindy Hoppers de tot el món. És d’aquí on trec l’energia. Més que qualsevol altra cosa, això és lo que m’ha fet tirar endavant”.

A la primera meitat de segle, ballar al ritme de música Swing no es considerava una activitat mereixedora de reconeixement artístic. Era un entreteniment de gent de barri, modesta i amb pocs recursos. Frankie Manning no només va ser un dels creadors originals del Lindy Hop, en la part final de la seva vida va resultar instrumental en posar aquest ball al lloc d’honor que li ha pertocat sempre. Amb la seva senzillesa, genialitat artística i humanitat, Manning ens ha deixat a tots els amants de la música i el ball un llegat inigualable.

Gràcies Frankie, el pròxim ball te’l dediquem a tu.

La història dels espies que també eren poetes

Leo Marks va ser un heroi de guerra molt particular. Va salvar moltes vides a la Segona Guerra Mundial amb la criptografia… i la poesia. Tal com explica el seu genial i autobiogràfic llibre ‘Between Silk and Cyanide‘, tot va començar com les bones històries, amb els clàssics universals.
Continue reading “La història dels espies que també eren poetes”

September 11th – National Day of Catalonia

Today is a special day for Catalans. We celebrate our National Day of Catalonia, which remembers our final defeat in 1714 against the army of Bourbon king Philip V of Spain in the Spanish Succession war. The end of the war brought the abolition of Catalan rights and institutions, which would not be reinstated and only partially in 1978, long after Franco’s death.

Today is even more special as the Via Catalana, a great human chain of 250 miles will go along the coast of Catalonia to ask for a democratic referendum about the future independence of Catalonia from Spain. Starting from the southern border of Catalonia, going through Barcelona and ending in the border of France, this historical event will reinforce our democratic feelings of freedom and hopefully boost our chances for a democratic resolution.

Logo fo the Via Catalana
Catalan way for Independence

The op-ed post by Artur Mas in the New York Times summarises the situation pretty well, embodying our wish to vote about our future.

To maintain the spirit in the blogosphere, a virtual blog chain has been organised by Blog-via cap a la independència to support the Via Catalana initiative.

This is blog #292, in between Els petits retalls and Descans: el blog d’un home que descansa.

Happy Diada!

Crayon: codi font en colors en WordPress amb cara i ulls

Feia temps que buscava una bona solució per pintar codi font una mica decent. Fins ara tenia el Syntax Highlighter Evolved, basat en el Syntax Highlighter d’Alex Gorbatchev, però no n’estava gaire convençut.
Navegant per altres blocs he vist el resultat del plugin de Crayon per a WordPress, desenvolupat per Aram Kocharyan. El codi font es pot trobar en la seva pàgina de GitHub llest per fer-hi contribucions, amb llicència GPLv2.
Continue reading “Crayon: codi font en colors en WordPress amb cara i ulls”

El conflicte entre les xarxes socials i els mitjans de comunicació

En aquest article parlaré de la confrontació silenciosa actual entre els mitjans de comunicació i les les xarxes socials. Els mitjans no estan desapareixent, ni tampoc saltant pels aires, sino sofrint una erosió terrible en un conflicte que està canviant la indústria de la comunicació mica en mica, tuit a tuit, post a post.

Els mitjans tradicionals arrossegats a la batalla amb les grans xarxes socials
Continue reading “El conflicte entre les xarxes socials i els mitjans de comunicació”

St Wolfgang, Àustria

Menció especial d’aquestes vacances pel racó austríac de St. Wolfgang im Salzkammergut, prop de St. Gilgen.

Localització genial totalment recomanable més enllà de les visites més típiques com pot ser Vienna, la zona del Danubi, Salzburg, etc.

Cool St Wolfgang photo

La manera més fàcil d’arribar és via St. Gilgen i és recomanable agafar el ferri que et porta pel llac Wolfgangsee i va parant pels diversos poblets. Mentres degustes una cerveseta dins del ferri vas escoltant com t’expliquen curiositats de la zona primer en alemany i després en un anglès molt correcte. Bé, almenys fins que s’en cansen i es passen a l’alemany directament… així et pots imaginar què diuen i l’experiència es torna encara més estimulant. El ferri és molt còmode i diposa de taules on recuperar forçes i disfrutar del viatge.

De fet, això es repeteix força en les localitzacions Austríaques menys cèntriques -que no menys turístiques- on et trobes amb una gran quantitat de menús exclusivament en la llengua germànica i res de res en anglès. Una mica d'”aventura” no fa mal.

Pel que sembla, St. Wolfgang és famós per l’hotel del ‘Cavall Blanc’, regentat per la mateixa família desde el 1712 i escenari de la òpera ‘White Horse Inn’, de Ralph Benatzky. Segons diuen és una peça “mundialment famosa”… veurem quan arriba al Liceu.

En sí el poble és força petit tot i que té unes quantes perles amagades. Per exemple, hi ha una col·lecció de nines força gran muntada per un senyor força friki, on destaca la immensa quantitat i varietat de Barbies. Les Barbie islàmiques, orientals i indies destaquen especialment.

Tampoc us perdeu el típic pub de poble amb la típica disco al costat. Al pub es poden beure còctels d’allò més bons (recomanat el “Swimming Pool”) i observar com els locals consumeixen unes quantitats gens despreciables d’alcohol.

Pel que fa a l’allotjament, imprescindible el petit hotel ‘Hupfmuehle‘, al costat d’un rierol amb cascada inclosa que va a desembocar al llac. Hi ha una pujadeta important però quan s’arriba a dalt segurament us trobareu al patriarca de la família que el regenta que us estarà esperant… D’aquest pal, vaja. Moltes de les habitacions donen directament a la cascada i el so és tant relaxant que et quedes adormit en un plis plas. Mentres esperes l’hora de sopar et pots estar a la terrassa fent un vermutet.

Hotelet Upfmuehle

El menú és força curiós pel fet que és molt curt: sopa o amanida de primer i de segon només hi ha peix, truita de riu o una varietat local. Quan has triat el pesquen i el preparen al moment. Com era d’esperar és deliciós.

L’endemà cal recuperar-se de la ressaca generada al pub del poble i deixar-se caure pel restaurant Joseph’s. No és precisament barat però tampoc és desproporcionat pel servei i la qualitat. El menú és exclusivament en alemany i està escrit en una pissara mòbil que et porta el cambrer cosa que dóna molta vidilla. Hi ha menú degustació o pots triar els plats que vols. Les làmines de vedella amb verdures són de lo millor que he tastat mai. La selecció de vins, xampany, caves i licors és molt extensa i també val com a vinoteca o sigui que si un vi t’ha agradat en pots comprar una ampolla per potser acabar-la a l’hotel amb més intimitat?

Resumint, cal fugir dels llocs més habituals i explorar aquests raconets genials que ens regala Europa… No ens en penedirem!

El mite de Brick Lane

Ja van tres vegades seguides que anem per la zona del mític Brick Lane i acabem sense sopar un curry.

El carrer és molt conegut per la gran quantitat de restaurants indis i la guia Timeout diu que per aquesta raó el carrer també rep el nom de “Banglatown“. La guia també avisa que “quantitat i qualitat no són el mateix” i que hi ha altres zones i restaurants molt millors.

És molt cert i alguns dels que he visitat han estat decepcionants, i fins i tot el Preem té dies variables, encara que l’experiència diu que dóna molts millors resultats si s’hi va a dinar i no a sopar.

Valen molt més la pena llocs com el meu nou preferit, el restaurant Gaylord, amb seus a diversos llocs del món, decoració “classicoide” i servei de qualitat. També interessa el Punjab, més senzillet però on també saben quedar bé, no us perdeu les especialitats de la cuina del nord de l’Índia així com els plats més clàssics. I finalment tenim una bona relació qualitat-preu -amb uns plats força picants-, el Sartaj. En aquest últim hi serveixen pa naan tamany “familiar”, només per si hi ha molta gana.

Nice curry!

Però bé, si finalment no ens movem de Brick Lane, sempre ens queda el The Big Chill Bar que hi ha allí mateix, que és genial.